No hi ha dues persones iguals al món. El físic, la manera de fer i de ser, les inquietuds personals, la trajectòria personal… els fa únics. No hi ha, doncs, dues persones sense llar iguals. Per això, a més de les necessàries polítiques globals que tracten de lluitar contra el sensellarisme, cal tractar cada persona sense sostre individualment i mirar d’ajudar-lo en el que es pugui (i no sempre és fàcil, ja que en uns quants casos, d’entrada, no es deixen ajudar), per tal que pugui sortir-se’n.

Per aquest motiu, aquest dijous, els alumnes de FEDAC Guissona s’han traslladat a Barcelona per conèixer de prop la vida dels sense sostre, col·laborant amb la Comunitat Sant’Egidio.

Conèixer la situació de cada persona sense llar, ha sigut la clau per sensibilitzar a l’alumnat de 3r i 4t d’ESO d’aquest centre, a qui s’ha ofert la possibilitat de viure aquesta experiència de manera voluntària.

Els alumnes han col·laborat en la tasca d’elaborar els entrepans i les begudes calentes, i, posteriorment, en sortir a repartir el sopar a les persones sense llar, organitzats i dividits en tres grups, i acompanyats per professorat del centre i responsables de l’entitat. Amb aquest gest, han vist de primera mà les dificultats amb les que es troben aquestes persones, les vulneracions de drets que pateixen i els ha despertat que els drets humans suposen una responsabilitat compartida.

La comunitat Sant’Egidio va néixer a Roma el 1968, i va créixer gràcies a uns estudiants que van començar a reunir-se i pregar pels, i amb els pobres. Així va néixer l’escola popular gratuïta per a tots els infants que vivien sense sostre a Roma. Aquells joves vivien amb els somni de canviar la vida d’aquests, amb la paraula, la companyia i l’ajuda escolar. Amb Sant’Egidio, el servei amb els pobres sempre es basa en la gratuïtat i el voluntariat.

Cal tenir en compte que a Barcelona, un miler de persones dormen cada nit al carrer, un 45% més que fa deu anys. El dret a l’habitatge digne es recull a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia però a Catalunya es calcula que més de 5000 persones viuen al ras. Les causes per les quals hi arriben són d’origen molt divers però les conseqüències un cop hi arriben són per tots les mateixes: solitud, tristesa, angoixa, por, gana, fred, pobresa extrema... És la pobresa invisibilitzada. És la pobresa que és sent, i que no volem veure, i  veure-la és el primer pas per canviar aquesta situació